Un itinerari polític a través de les pàgines del setmanari El Baix Penedès (juliol del 1936 – juny del 1937)
Portada de la primera
publicació del setmanari El Baix Penedès sota control del Comitè de Milícies
Antifeixistes
Poc després de la insurrecció militar el 18 de juliol de 1936, al Vendrell es va constituir el Comitè de les Milícies Antifeixistes, format per partits d’esquerres i sindicats amb la finalitat, per una banda, d’organitzar la defensa contra l’alçament i, per l’altra, avançar en un programa de profundes reformes socials. Havia començat la guerra, però també la revolució.
La història que procurarem
desgranar al llarg de les següents pàgines és la d’una de les organitzacions
que va tenir més pes polític en el si de la política local durant els primers
anys de la guerra: el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Un partit
revolucionari, oposat a la deriva burocratitzant i repressiva de la Unió
Soviètica —ja sota el lideratge indiscutible d’Stalin— nascut el setembre del
1935 de la unió del Bloc Obrer i Camperol, dirigit per Joaquim Maurín, i de
l’Esquerra Comunista d’Espanya, encapçalada pel vendrellenc Andreu Nin, els
quals esdevindrien els dos grans dirigents del partit.
Amb l’esclat de la guerra, Maurín
es trobava a Galícia, organitzant una nova secció del POUM. Va ser detingut a
Jaca quan intentava tornar a Catalunya, i va romandre empresonat durant tot el
conflicte. El POUM, en donar-lo per mort, va escollir a Nin com a Secretari
executiu. El partit també va perdre, el 19 de juliol, a Germinal Vidal,
principal dirigent de la Joventut Comunista Ibèrica (JCI), la seva organització
juvenil, durant els combats que es van produir al centre de Barcelona entre les
milícies populars, recentment constituïdes, i els militars revoltats.
Així doncs, la direcció va patir
dos cops molt durs tot durant les primeres hores del conflicte. Però ni aquest
fet ni la implantació relativament limitada del POUM —tant territorialment com
pel que fa al nombre de militants— van impedir que esdevingués una de les
organitzacions més actives i compromeses amb la lluita contra el feixisme, i
també el defensor possiblement més abnegat de la causa del socialisme.
Al Vendrell, el Comitè de
Milícies Antifeixistes va prendre ràpidament el control del municipi i es van
implantar les primeres mesures: la milícia va requisar tots els automòbils, va
assumir el control d’entrades i sortides del municipi, van confiscar-se els
edificis religiosos com l’església, les Germanes Carmelites i el Col·legi de
Sant Josep i es van cremar figures i objectes religiosos, entre altres.
Per altra banda, El Baix Penedès, un setmanari
autonomista i progressista fundat el 1906, va ser confiscat per esdevenir
l’òrgan de comunicació primer del Comitè Antifeixista, després del Consell
municipal —l’òrgan que, com veurem més
endavant, substitueix el Comitè de Milícies Antifeixistes una vegada s’aprova
el decret d’abolició d’aquests— i finalment del POUM, a partir del 6 de febrer
del 1937. A través de les pàgines d’aquesta publicació farem un recorregut per les
consignes polítiques d’aquest partit, que ens permetrà entendre les claus dels
conflictes socials i polítics del moment, entreveure els anhels i l’optimisme
revolucionari dels primers mesos, les crides a la unitat i a la disciplina
davant l’avenç del feixisme, i la creixent hostilitat i persecució del POUM
(instigada pel PSUC i el PCE a instàncies de Moscou). Una hostilitat que
després dels Fets de maig de 1937 acabarà amb la il·legalització del POUM, la
persecució dels seus membres, així com el segrest i execució d’Andreu Nin.
De fet, les publicacions d’El Baix Penedès acaben abruptament poc
després dels Fets de maig, possiblement degut a la clausura del diari produïda
en el marc d’aquesta campanya de repressió.
Explorarem les posicions
polítiques del POUM a través dels 46 números d’El Baix Penedès publicats en el període esmentat. No es tracta d’un
recorregut cronològic, sinó d’un itinerari pel pensament del partit: les reflexions,
debats i la seva lectura de la realitat social, econòmica i política del
moment. Totes les citacions seran degudament situades en el temps, però
destacarem només aquells fets històrics que ens ajudin a explicar els
posicionaments o canvis estratègics del partit.
Per altra banda, i a causa de la
gran varietat de temes, d’articles i fragments d’interès que ens endinsen a la ment del POUM, en aquest primer article
ens centrarem en una temàtica central: la necessitat
d’unir la guerra contra el feixisme i la revolució social. Aquest ha estat
l’eix que, sens dubte, emmarca les consignes del POUM des de l’inici del
conflicte fins a la destrucció del partit, i que ens ajuda a entendre millor el
posicionament sobre altres aspectes, com poden ser les crides per a la unitat
de les forces revolucionàries, la defensa de l’escola socialista, la lluita
contra el reformisme, etc. Aspectes que seran tractats en posteriors articles.
Finalment, cal aclarir que El Baix Penedès va ser des del juliol
fins a l’octubre del 1936 l’òrgan de comunicació del Comitè local de les
Milícies Antifeixistes. Els comitès foren dissolts a l’octubre d’aquell mateix
any per un decret de la Generalitat, pactat amb les forces polítiques i
sindicals, si bé en l’àmbit municipal molts d’aquests comitès actuaran sota el
nom de Consells municipals fins al primer semestre del 1937. Malgrat, per tant,
ser un setmanari col·legiat entre diverses organitzacions, la veu del POUM hi
té una gran presència, ja sigui amb la difusió directa de les seves consignes,
ja sigui amb la publicació d’articles que defensen de manera clara la seva
línia política. Finalment, a partir del febrer del 1937 i fins al juliol
d’aquell any, el setmanari passa a ser de manera oberta i declarada el mitjà de
comunicació del POUM.
En les següents pàgines hi
trobareu un conjunt de fragments de comunicats, consignes i articles, alguns
dels quals poden ser directament atribuïbles al POUM o a algun dels seus
afiliats o milicians. Per altra banda, hem incorporat també altres textos que,
si bé no podem concretar amb certesa l’autoria —donat l’ús de pseudònims o
inicials per signar—, són clarament afins a les tesis del partit.
Finalment, cal comentar que s’han
reproduït amb la màxima fidelitat els textos originals, en aspectes ortogràfics
i gramaticals, fent petites modificacions únicament davant clars errors
tipogràfics o en casos on la formulació original dificultava en excés la
comprensió del text.
Guerra i revolució
En una entrevista publicada el 8
d’agost del 1936, el periodista pregunta a Andreu Nin quina creu que serà
l’organització política de la Península un cop acabada la guerra. Nin respon:
‘—El nostre
Partit creu que l'única sortida viable de la situació actual és la formació
d'un govern obrer amb un programa de realitzacions netament socialista. Amb
això queda dit que totes les institucions polítiques existents han estat
superades i que cal una nova estructuració d'acord amb la realitat creada per
la insurrecció obrera.’
El dirigent del POUM estableix de
manera clara la relació directa entre la guerra i la ‘insurrecció obrera’, el
feixisme no pot ser derrotat sense abolir les condicions que han fet possible
el seu sorgiment. Per als poumistes, el capitalisme ‘engendra’ el feixisme,
així ho explica un article signat per les sigles J. R. (19 de desembre del
1936):
‘[...] els
milicians saben que a la vegada que aixafen el feixisme, cal construir i forjar
un món nou, seria vergonyós que desprès de tants sacrificis, tanta lluita i
tants màrtirs, conservéssim el mateix estat de coses que féu possible
l'aixecament feixista. Cal dir-ho ben clar i ben alt; [...] Mentre hi hagi
règim capitalista perdurarà el perill feixista.’
Veiem reforçada aquesta idea amb
una major profunditat teòrica en aquest text escrit per Joan Jané, combatent de
la Columna Capità Medrano durant bona part de la guerra, on critica la proposta
d’armistici feta per França i el Regne Unit a principis del 1937 i vincula la
guerra civil a la lluita de classes:
‘El fet
d'ésser la societat capitalista dividida en dues parts, que en substància
representen dues societats, en temps normal passa quasi bé desapercebut. I per
aquest fet obeeixen, quasi be sense murmurar, els obrers i pagesos.
Però dintre la
guerra civil s'acaba la resignació, i la part oprimida de la societat es revela
contra el bàndol opressor.
[…]
L'experiència
de la guerra civil a Rússia i en altres païssos, confirmen d'una manera plena
aquesta posició; en l'actualitat, no existeix més que la dictadura del
proletariat o la de la burgesia i el militarisme. Tota altra posició és ajudar
a que no s'ensorri el règim capitalista.’
Aquest fragment ens ajuda a
entendre la lectura de la situació política per part del POUM: la guerra civil
és una expressió de la lluita de classes, davant la qual el proletariat no
només ha d’acabar amb l’amenaça del feixisme, sinó amb tota la societat burgesa
que l’ha creat i fet créixer. Des d’aquesta perspectiva, el curs de la guerra
ha de transcórrer en paral·lel a l’ensorrament del règim i de les institucions burgeses.
Segurament aquest és un punt clau per entendre la tensió creixent al llarg dels
mesos entre les forces netament revolucionàries —principalment la CNT-FAI i el
POUM—, que pressionen per accelerar les conquestes socials de la revolució i la
creació d’una nova institucionalitat obrera, i les organitzacions que defensen
el manteniment de les institucions republicanes i la prioritat de derrotar el
feixisme al front —PSUC, ERC, UGT, entre d’altres—.
Amb el decret d’abolició del
Comitè de les Milícies Antifeixistes, l’octubre del 1936, els partits i
sindicats s’integren al govern de la Generalitat. Andreu Nin és nomenat
Conseller de Justícia, si bé al desembre d’aquell mateix any el POUM és
expulsat del govern a instàncies del PSUC i de la UGT —i amb l’oposició de la
CNT—. Per entendre aquesta expulsió, així com les posteriors campanyes de
difamació i repressió, cal una mica més de context: el POUM havia denunciat, a
través del seu periòdic La Batalla,
els Judicis de Moscou i la repressió de la vella guàrdia bolxevic que s’estava
produint a l’URSS. Aquest fet propicia que el PSUC, el partit reconegut per la
Komintern a Catalunya, accentuï la pressió cap al POUM, darrere de la qual hi
ha els agents soviètics desplegats a Espanya i la mà d’Stalin. L’URSS compta
amb una posició de força, donat que és l’únic país que subministra armes i
assessorament militar a les forces republicanes, i es troba en un procés
d’eliminació o neutralització de l’oposició comunista, tant dins les fronteres
de la URSS com a nivell internacional.
El POUM fa aquesta lectura de la
situació en un article anònim publicat el 26 de desembre del 1936:
‘I, en la
nostra guerra civil de classes, que des de'l 19 Juliol es descapdella a Ibèria,
ens trobem, igualment, a un costat els republicans democràtics, i socialistes o
sia la social-democràcia i al altre llóc, s'hi troba la C.N.T.-F.A.I. de
tendències anarquistes revolucionàries, i el P.O.U.M. , de tendències marxistes
revolucionàries.
I en aquesta
situació, ens trobem ara després de la crisis de la Generalitat, que la
social-democràcia, en un allau de propaganda, que no la creiem tampoc sincera,
ha lograt llur objectiu, eliminar del Consell, un partit revolucionari, com és
el P.O.U.M. que a la fi és el partit únic que defensa al nostre país la
revolució íntegra del socialisme.’
I en un altre article posterior,
de l’abril del 1937, es dona compte de la tasca que el POUM va realitzar durant
els dos mesos que va formar part del govern de la Generalitat, contraposant-la
al govern posterior, que acusa d’inoperància i de voler desfer els avenços de
la revolució.
‘Que feu, en
tant poc temps, el Govern amb una representació del P.O.U.M.?
·
Va crear els Tribunals Populars.
·
Donà els drets polítics a la joventut.
·
La llei de Col·lectivitzacions.
·
Organitzant la Conselleria d'Abastos evità la
falta de subsistències i l'augment de preu de les mateixes (Acabava amb
acaparadors i comissionistes).
·
Va estructurar les Patrulles de Control.
·
Legalitzà la vida dels Comitès per mitjà de la
Llei Municipal.
·
Planejava la creació d'un exèrcit obrer
revolucionari.
En una
paraula: L'esperit de la Revolució era proclamat llei oficial de l'Estat.
Però s'anava massa lluny. Un pas més en aquest sentit i ja no seria possible tornar enrera. El P.O.U.M. encarnava aquest pas endavant i el manteniment de les conquestes aconseguides.’
Les col·lectivitzacions
Ens endinsem aquí en un altre aspecte
important. Fins ara ens hem referit a la necessitat de fer avançar la revolució
juntament amb la guerra. Però, com es concreta per al POUM aquesta revolució? A
principis d’agost del 1936 es publiquen per primera vegada a El Baix Penedès les consignes del POUM,
un llistat de reivindicacions immediates, que van des de la jornada laboral de
36 hores fins al control obrer de les fàbriques, els tallers i les mines,
passant pel repartiment de la terra dels grans propietaris entre els pagesos
pobres, el manteniment de les milícies o la instauració d’un subsidi d’atur. Es
tracta d’un compendi de nou punts que no és un programa de màxims, sinó un
primer pas que ha d’esdevenir ‘la base d’una acció conjunta iniciada ja en el
front de combat durant aquests dies’.
La col·lectivització és un procés
fonamental de la nova economia que imaginen les organitzacions revolucionàries.
Aquest requereix pedagogia i l’adopció de noves maneres de dirigir i organitzar
el treball a les empreses. Així ho explica aquest article signat amb les
inicials S. V. J. (30 de gener del 1937):
‘[...] aquests
tallers no han de tenir per norma treure un burgès perquè n'hi entrin deu, no!
i no! Aquests tallers, la seva principal obligació és treballar en bé de la
revolució, creant indústries de guerra i deixant a part els egoismes personals
de cada u, i no buscar la competència amb altres tallers d'un mateix ram,
perquè el que convé és buscar la unió de les indústries per a que aquesta
competència es pugui fer amb l'estranger, això és, embaratir el màxim possible
els articles de tots els estaments perquè durant el període de reconstrucció de
l'economia nacional es consumeixi tot el més possible del que pugui donar la
indústria espanyola.’
I el 27 de febrer del 1937,
trobem un altre text amb indicacions sobre el funcionament de les indústries
col·lectivitzades:
‘[...] s'ha de treballar baix la direcció d'un
Consell d'Empresa elegit en assemblea pels treballadors del taller, el qual te
per missió fer totes les gestions que es creguin necessàries per a la bona
marxa de la col·lectivitat, fomentar la unió dels demés tallers d'una mateixa
indústria a base de fer desaparèixer la competència totalment i treballar totes
les hores que siguin necessàries sense cobrar dietes extraordinàries; en una
paraula: estar disposats a fer els màxims sacrificis.’
És especialment interessant
entendre el canvi profund de mentalitat que es vol promoure en aquests articles:
la supressió de la figura del burgès suposa l’alliberament dels treballadors,
però també que aquests han d’entomar les regnes de l’economia —i de la societat—
i assumir que a partir d’aquest moment són els únics responsables del seu
destí. Així es recull magníficament en un altre article de S. V. J. (27 de
febrer del 1937):
‘Els obrers
ens hauríem de preocupar d'estudiar més a fons els problemes socials, perquè ja
no som en aquells temps en els quals governava la burgesia, qui feia els
decrets i lleis i haviem de passar per allí, tant si es volia com si no es
volia; ara som nosaltres els qui hem de legislar aquestes lleis, som nosaltres
qui ens em de cuidar que es reguli d'una manera recta aquesta feina, perquè
fórem nosaltres i no la burgesia qui s'en perjudicaria si no portàvem a cap
aquesta obra de reconstrucció i per tant, nosaltres fórem el sector fracassat.’
Per altra banda, en comarques
eminentment rurals com el Baix Penedès, les transformacions revolucionàries que
s’estaven impulsant al camp tenien una gran transcendència. La gran quantitat
de consignes, notícies i articles publicats a El Baix Penedès sobre aquest tema així ho manifesten.
El novembre del 36, el POUM
realitza una Conferència Agrària, en la qual hi participen les delegacions del
partit dels pobles més importants de Catalunya, València i Aragó. En aquesta
conferència es determinen les línies polítiques dels poumistes per estendre la
revolució al sector agrícola. Reproduïm a continuació les més destacades:
‘Primer.—Tota
la propietat de la terra ha d'ésser socialitzada.
[...]
Quart.—Els
actuals petits propietaris poden continuar en l'ús de fruit de la terra que
conreuen. No obstant, cap camperol no haurà de tenir més terra que la que pugui
conrear ell i la seva família.
[...]
Setè . —
Entenent que l'explotació col·lectiva de la terra implica, en gran part, un
procés educatiu, es crearan granges models, les quals, dotades de tots els
avenços de la tècnica moderna, demostrin al camperol que en menys esforç que
l'esmerçat en l'explotació individual, s'obté un rendiment superior.’
Veiem doncs que la proposta
socialitzadora del POUM contempla, principalment, dos models de gestió de la
terra. Per una banda, les col·lectivitzacions, és a dir, extensions mitjanes i
grans de terra treballades per una col·lectivitat de camperols. El segon model és
el de les explotacions de petits propietaris, que poden continuar treballant-se
individualment —pel camperol i la seva família— en règim d’usdefruit.
Amb tot, es pot veure que el
model d’explotació individual de la terra és, pel POUM, un estadi temporal,
possiblement destinat a guanyar-se la simpatia dels petits propietaris i fer
feina pedagògica amb aquest sector dels agricultors perquè s’uneixin per pròpia
voluntat a les col·lectivitzacions. La creació de ‘granges models’, destinades
a mostrar les virtuts del treball col·lectiu de la terra és, sens dubte, una
mesura que persegueix això.
El POUM, per altra banda,
planteja l’articulació de l’economia del camp a través dels sindicats
agrícoles. Aquests han d’organitzar la producció i la distribució dels
productes. Un punt important és l’eliminació d’intermediaris: els sindicats, a
través de cooperatives de consum, han de ser l’enllaç entre els productors i
els consumidors. Trobem múltiples mencions a la funció dels sindicats
agrícoles, com aquesta de Francesc Colet i Ventura, del desembre de 1936:
‘Crec, sense por a equivocar-me, que la immensa majoria
dels camperols de Catalunya, voldrien que a travers dels Sindicats Agrícoles,
es determinés la estructuració del treball de les terres [...] fomentant
l'intercanvi de productes entre els Sindicats a travers de les Federacions
Comarcals de Sindicats que lligades amb la Federació Regional, seria el centre
de la Economia Agrícola de la nostra terra.’
El mateix Colet, poc després,
recull alguns dels problemes que experimenta la revolució al camp, vinculats
sobretot a la manca d’unió dels sindicats i al manteniment dels intermediaris
en la distribució dels productes (els quals ingressen als sindicats per fer valdre
els seus interessos). Ho podem veure en aquests fragments:
‘[...] no s'han volgut utilitzar d'una forma decidida per
la creació del nou ordre revolucionari al Camp, els Sindicats Agrícoles. Mes
aviat ha semblat que els han volgut restar atribucions, puix que per endavant
se'ls han posat una sèrie de Comissions les quals amb un desconeixement dels
problemes agrícols, han entorpit la regular estructuració dels Sindicats en
tots els seus aspectes.’
[...] Les dugues Centrals Sindicals existents ( U.G.T. i
C.N.T.) no s'han preocupat d'aquest problema, vital, han corregut pels pobles
d'una manera desesperada en recerca de parròquia i es dona el cas en molts
pobles que, comerciants i tota classe d'intermediaris han ingressat en aquestes
organitzacions, i enrolats en la Comissió d'Abastos posen totes les energies en
esgavallar els Sindicats (garantia única de la revolució) afavorint per altra
part en el que poden, als tenders i comerços particulars de la localitat.’
En l’última publicació de El Baix Penedès, el 19 de juny del 1937,
Joan Jané, en aquest moment destinat a la Columna de Defensa de les costes
Castell-Altafulla, remarca les consignes del POUM referents al camp, encara amb
l’esperança d’avançar cap a l’assoliment d’una etapa superior del comunisme com
a teló de fons.
‘Consolidar les col·lectivitats, orientar-les, fer propaganda col·lectivitzionista al camp simultàniament. Fer que es compleixi el decret de sindicació obligatòria. Sindicat Agrícol Únic. Per acabar amb els qui comercieigen amb les suors dels camperols. Fer els possibles d'arribar a la segona fasse del comunisme. Perque un cop acabada la guerra es pugui industrialitzar el camp i acabar amb els treballs rudimentaris, causants del treball de sol a sol, el qual priva de la més necessària cultura al camperol.’
La contrarevolució
A mesura que avança la guerra i
s’estén la revolució a Catalunya, s’incrementen les tensions entre les forces
obertament revolucionàries i les que, des de la perspectiva del POUM, són
considerades reformistes. Des dels darrers mesos del 1936 fins al juny del
1937, trobem un increment dels textos que denuncien les polítiques ‘contrarevolucionàries’
impulsades per la Generalitat, especialment després de l’expulsió del POUM del
govern. Així ho explica Miquel Casablancas a la publicació del 4 d’abril del
1937:
‘Ja han sortit
els potiners de la vella política, els republicans fracassats, els reformistes
traidors —no trobo altre objectiu més elegant— i amb llur finalitat
contrarevolucionària han fet perdre tot aquell pervindre prometedor de grans
realitzacions. En lloc de continuar mantenint i intensificant el caliu que es
sentia i es manifestava per tot, han creat l'estat ambiental enrarint que
actualment es respira i que la indiferència de la classe treballadora, cada dia
es va aguditzant més i més. La indiferència ha suplert el primitiu
entussiasme.’
En el ja citat article del 3
d’abril del 37, on es lloaven els dos mesos on el POUM havia estat al govern,
es critica l’acció del govern posterior:
‘La Revolució
perdia cada hora posicions. La contrarevolució les guanyava.
Contra les
incautacions de terres es proposava fer-les comprar als antics propietaris
reaccionàris.
Contra les milícies del front d'Aragó sense armes ni municions.
Contra els Tribunals Populars, el seu desvirtuament i els indults
consecutius.
Contra les
Patrulles de Control, la disolució per enfortir els antics òrgans represius.
Contra els Comitès, el sabotatge organitzat en les empreses.
Contra la fam, les coles.’
Per al POUM, el principal
responsable de la deriva contrarevolucionària és el PSUC, que a més, com ja hem
mencionat, és el promotor de la marginació i la difamació dels poumistes. L’1
de maig del 37, El Baix Penedès es fa
ressò d’un article de la CNT denunciant aquesta campanya de descrèdit.
‘Els mateixos
elements [el PSUC i els seus òrgans de comunicació] fan una campanya de
repugnants injúries, d'insidies incalificables contra els companys del
P.O.U.M., els quals anomenen «trotskistes» després de vincular a aquesta
paraula el significat de les següents: assassí, terrorista, provocador, agent
del feixisme. I la campanya es fa no sols sense proves, no sols sense documents
que l'abonin, sinó també sense tenir en compte que en diversos fronts, lluitant
per la Revolució espanyola, hi ha milers de proletaris del P.O.U.M. , tant
dignes de respecte com els demés antifeixistes que no defugen el sacrifici i
saben morir posant una suprem aurèola de dignitat sobre la seva història de
revolucionaris.’
En un article signat per Joan
Farré, es denuncia també aquesta campanya de difamació, i apunta els vincles
entre el PSUC i alguns sectors burgesos i petits burgesos (12 de juny de 1937):
‘Els crits
canibalescos dels estalinistes, volguent-se menjar el P.O.U.M., van apagant-se
per moments. La conciència de la classe treballadora espanyola va rebutjant,
enèrgicament aquesta campanya vil i difamatòria. Ni un sol periòdic, fora dels
de l'esmentat partit, s'ha solidaritzat contra la baixa i repugnant maniobra
contra la nostra organització.
[...]
I allí estan
sols, aquests renegats del marxisme, allí estan, amb els seus petits burgesos i
gent sospitosa creant-se un recel al seu entorn, mirats amb precaució per tots
els demés partits i organitzacions antifeixistes.’
El POUM defensa en diversos
articles que el PSUC ha estat infiltrat per la petita burgesia que, espantada davant
els avenços del proletariat, i per evitar ser acusada de feixista o
reaccionària, ha trobat en el PSUC un ‘partit d’ordre’ amb aparença
revolucionària. Ho explica així en aquest article satíric signat per M. Gayolá
i publicat el 17 d’abril del 1937:
‘El clàssic
petit burgès català, el senyor Esteve, s'ha fet del suc. No podia
ocórrer d'altra manera. Els primers mesos de terror pànic; li feren passar
molts mals ratos. Ara aquella etapa, la més difícil de la seva vida, ja és
superada i amb el carnet a la butxaca està tranquil.
[...]
El suc és molt gros, hi ha molts amics seus. Fins fabricants de Terrassa. Es un partit molt seriós, que es preocupa molt de guanyar la guerra. Tots els socis són gent decent. No és un partit de caps calents. Quan s'acabi la guerra, al seu fill li donaran un càrrec. Potser arribarà a Conseller [...]’
Tancament
En aquest primer article hem
iniciat l’itinerari ideològic i polític del POUM reflectit a les pàgines d’El
Baix Penedès. És el testimoni de l’esperança revolucionària de l’època,
però també el relat d’un desencís. Entre la guerra i la revolució, el partit va
intentar mantenir viva la flama d’una transformació social profunda, convençut
que només l’emancipació de la classe treballadora podia garantir una victòria
permanent sobre el feixisme. La seva veu, esquinçada per la repressió i el
silenci que la va seguir, ens recorda fins a quin punt aquells mesos de 1936 i 1937
van ser un moment de ruptura, on la lluita per la llibertat de la classe
treballadora i l’enfrontament contra el feixisme es van confondre fins a
esdevenir inseparables.
L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica No Oblidem ha organitzat una xerrada el divendres 21 de novembre de 2025, a les 19 h, a la sala d’actes del Centre Cívic l’Estació del Vendrell.
Sota el títol “POUM, un partit per a la revolució”, l’acte comptarà amb la presència d’Andy Durgan, historiador i membre de la Fundació Andreu Nin. Especialista en el POUM, Durgan ha publicat diverses obres sobre el comunisme dissident, com “El Bloque Obrero y Campesino (1930-1936)”, “Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM”, “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la Guerra Civil Española” o l’acabat d’estrenar “El POUM, República, Revolución y Contrarrevolución”.
El Partit Obrer d’Unificació Marxista va néixer el 25 d’abril de 1935, resultat de la unificació de l’Esquerra Comunista d’Espanya (ICE), liderat per l’il·lustre vendrellenc Andreu Nin, i el Bloc Obrer i Camperol (BOC), organització amb una important implantació al Vendrell.
El POUM esdevendria l’organització obrera amb
més influència de la nostra vila durant la guerra civil.
El passat dimecres, l’ARMH No Oblidem ens vam reunir amb la
secció vendrellenca de l’Amical de Mauthausen. La trobada, que va ser molt
productiva, ens va permetre, per un costat, conèixer les properes iniciatives
que l’associació que representa als exdeportats republicans als camps nazis i
els seus familiars vol tirar endavant properament al Vendrell.
La reunió també va servir per parlar de com coordinar les nostres tasques en la recuperació de la memòria històrica i la sobre la necessitat de treballar conjuntament en aquest àmbit
L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica No Oblidem ha anunciat el llançament de la seva nova pàgina web www.nooblidem.cat. Aquesta entitat sense ànim de lucre va néixer amb la ferma missió de recuperar la dignitat, la veritat i la justícia per als centenars de víctimes del franquisme al nostre territori.
No Oblidem es concentrarà en la recerca, documentació
i difusió de les històries de les persones represaliades, assassinades i
desaparegudes durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista.
Objectius i iniciatives
La nova plataforma digital serà una eina central de
l'associació. En aquesta web, les famílies i la ciutadania podran trobar:
La pàgina web també servirà com a canal per a la sensibilització
i la pedagogia, per mantenir viva la flama del record i transmetre els
fets a les noves generacions.
Crida a la col·laboració
L'associació fa una crida oberta a la col·laboració
ciutadana. "El nostre treball depèn de la implicació de tothom: de
l'aportació de documents familiars, dels testimonis orals, del suport econòmic
per dur a terme les costoses tasques d'exhumació i d'arxiu i de la implicació i
col·laboració de les persones en l’organització de les iniciatives i projectes
que volem impulsar”.
No Oblidem convida a tothom a visitar la seva pàgina
web per conèixer els seus projectes i a sumar-se a aquesta tasca col·lectiva
per reconstruir el passat i mirar cap al futur amb ple coneixement de la nostra
història.
En el marc de la XVII Fira d’Artesania a Albinyana, aquest diumenge 19 d’octubre ens trobem amb dos actes de memòria històrica molt interessants organitzats per l’Ajuntament d'Albinyana.
A les 11 h, inauguració de l’exposició “Les col·lectivitats agrícoles al Penedès 1936-1939”, amb l'Institut d'Estudis Penedesencs.
A les 17:30 h, a la Sala de Plens de l’Ajuntament d'Albinyana xerrada sobre “el Vesper de la Gloriosa a Albinyana. Històries de l’aeròdrom de la República al Baix Penedès”, a càrrec de l’Associació per la difusió de la Història de Santa Oliva.
